ACTUALITZACIÓ: LA FILOSOFIA PLATÒNICA EN EL PENSAMENT CRISTIÀ

Open publication - Free publishing - More cristianisme

PLATÓ VS. MAQUIAVEL

 Plató i Maquiavel, tot i pertànyer a èpoques diferents, compartien una mateixa finalitat, la búsqueda de la felicitat dels ciutadans mitjançant un Estat fort o just, ja que ambdós es van veure condicionats per la situació política i social de les seues èpoques.

Però, malgrat compartir aquesta missió, discerneixen a la manera d’aconseguir-la.

Per una banda, Plató considerava que els mals de la humanitat només tindrien remei quan el govern estiguera a mans de persones que, gràcies a la filosofia, hagueren aconseguit la sabiduria i la virtut, per a Plató la justícia era la principal. Per tant, Plató proposava als filòsofs com governants prefectes, ja que eren els únics capaços de governar justament  la polis (política) i a més conduir recta i justament la seua vida privada com a individus, despreciant les riqueses i els honors (ètica), d’aquesta manera Plató defensava la idea 

de que la política i la ètica havien d’anar unides. A més considerava que un bon govern deuria anteposar el bé comú al bé particular de l’individu o d’un grup d’individus.

Per altra banda, Maquiavel tenia una concepció totalment diferent de la societat humana: per a ell el home és pervers i egoista per naixement i només es preocupa per la seua seguretat i per augmentar el seu poder sobre la resta; només un estat fort, governat per un príncep astut i sense escrúpols morals, pot garantitzar un ordre social just que frene la violència humana. A  més, per aconseguir aquesta missió,  pot recórrer a l'astúcia, l'engany i a la crueltat.  Per a Maquiavel la virtut fonamental era la prudència. Les seues idees polítiques estaven impregnades de sentit pràctic i una visió realista del govern, justament al contrari que Plató, el qual proposava un govern utòpic, que encara que fora l’ideal era pràcticament impossible d’aconseguir. A més Maquiavel rebutja la idea de Plató de que la política i la ètica havien d’anar unides, ja que ell defensa que són àmbits diferents i fins i tot contradictoris.

Actualment no podem dir que s’estiga seguint un model ideal, és a dir, un model Platònic, però tampoc correspon exactament a un model com el que busca Maquiavel. La política de hui en dia tracta de buscar un Estat just seguint un model realista, però portar-ho a la pràctica és molt difícil. Ho podem veure en les propostes electorals dels partits que opten al govern, estan plenes de propostes justes per a tots els ciutadans; però una vegada arribats al poder la majoria de les vegades no són dutes a terme. Pel camí troben impediments que obeïxen moltes vegades a l'egoisme, a l'individualisme i a la falta d'ètica de moltes persones. Açò mai abans havia quedat tan de manifest al nostre país com en l'actual crisi, on molts polítics o persones influents de la societat (afortunadament no es pot generalitzar) han demostrat una falta d'ètica inimaginable, enriquint-se a costa del poble i anteposant el seu benestar al bé comú; un fet inacceptable en una societat democràtica.

Andrea Zarcero Monzón i Marina Mora Cano.

LES MATEMÀTIQUES EN LA FILOSOFIA DE PLATÓ

Open publication - Free publishing - More filosofia

ACTUALITZEM PLATÓ: "Una democràcia justa?"

“La corrupció no és un acte, sinó un estat, estat personal i social, on una persona s’acostuma a viure”

S'entén com a corrupció política, el mal ús públic (governamental) del poder per a aconseguir un avantatge il·legítim, generalment secret i privat. Entre les causes trobem la falta de valors humanistes, la mancança d'una consciència social, la falta d'educació, control econòmic i legal sobre els mitjans de comunicació que impedeixen que s'expose a la llum pública els casos de corrupció, models socials que transmeteixen una falta de valors, i la falta de transparència en la informació que fa referència a l'utilització dels fons públics i dels processos de decisions.

Malauradament, la corrupció política a Espanya, ha estat present durant la història, en el regnat de Felip III, concretament en el govern del duc de Lerma, Maria Cristina de Borbó en el segle XIX, durant la II República i la Guerra Civil Espanyola (1931-1939)... Fins al present.

Podem definir els dirigents corruptes com a egoistes ja que la principal raó per la qual estan en la política, bàsicament, és per a fer diners, carents de sentiment de culpa, perquè, a cas no se n’adonen del mal que fan a la societat?

Com que la corrupció ha de ser emmascarada, el polític corrupte és un mestre per a aparentar el que no és. Frívol i narcisista. Superficial i desvergonyit. Sempre conservarà les aparences i somriurà, perquè es considera superior a tots els demés, encara que no ho manifestarà, es mostrarà sempre educat i gentil.

Per tant, mai admetrà la seua pròpia corrupció i necessitarà exagerar els seus èxits o les seues bones actuacions tant socials com laborals. Però tota aquesta parafernàlia es desmuntarà davant la crítica. Contra atacarà immediatament, insultant si és necessari, mostrant la seua ira i l’orgull ferit.

Relacionant-ho amb les causes dites anteriorment, un polític corrupte, està clar, que no serà transparent en quant als fons públics i les seues decisions, a més, intentarà sempre que es puga, buscar suport en algún mitjà de comunicació, que s’encarregarà de donar bona imatge del polític en qüestió. Desgraciadament, aquest fet implicarà que una part de la societat continue estant a favor d’ell.

Plató, encara que no considerava que l'oligarquia era una forma de govern justa, tampoc estava d'acord amb la democràcia. De fet, desenvolupà una crítica molt viva basada en què confiar el poder a la massa popular és acceptar la tirania d'un ser incapaç de la menor reflexió i rigor, que elegirà als seus magistrats en funció d'unes competències que creu haver observat, i que les discussions que durà a terme seran només disputes que oposen opinions subjectives i inconsistents.

Així mateix, pensava que l’únic govern capaç de dur a la societat a l’harmonia, era un govern format per filòsofs, no d’experts en matèria econòmica i legal, on els dirigents havien de complir una sèrie de virtuts: prudència (el seu objectiu és el benestar general de la ciutat, per a aconseguir el benestar propi), valentia o fortalesa (coneixement d’allò que ha de ser temut), templança, moderació o autocontrol, justícia, i per descomptat, havien de ser savis.

Aquests, mitjançant la dialèctica, haurien arribat a la contemplació de la Idea del Bé, i per tant, també, de la resta de les Idees, entre elles la Idea de Justícia. Per aquesta raó, Plató considerava que serien els únics amb capacitats per a governar la societat rectament, ja que podrien decidir d’acord a què és just.

Podem dir que els nostres dirigents comparteixen eixes virtuts? Podem presumir de tindre uns polítics que es preocupen per la societat abans de mirar els seus interessos?

La resposta és negativa, clar, perquè si no, no hi hauria corrupció política, els dirigents durien a terme unes decisions encaminades cap a millorar la situació social, cap a incrementar la felicitat dels seus ciutadans. Per tant, no faria falta un control sobre els nostres dirigents, perquè segons el Intel•lectualisme moral de Sòcrates, aplicat posteriorment per Plató en el seu projecte polític del filòsof governant, si coneixes allò que és la justícia, necessàriament has d’obrar justament ja que el vici i obrar malament és la conseqüència de l’error i la ignorància del bé. Aleshores, els dirigents que hagueren contemplat la Idea del Bé, no necessitarien ningun tipus de protecció, perquè podrien encaminar a la societat a l’harmonia governant rectament, sense corrupció. Llavors, realment, la transparència no faria falta, perquè si va tot bé, si s’aconsegueix allò que es proposa obrant justament, el poble li acabaria donant absoluta confiança al dirigent, a part, la transparència és una de les característiques principals de la democràcia, sistema de govern que Plató critica.

En conclusió, Plató estaria totalment en contra de la corrupció política per tres raons fonamentals, pel fet que la corrupció política implica aspectes propis de la democràcia, com la manipulació de la societat i la no transparència; perquè els dirigents no han arribat a l’assimilació de la Idea del Bé, és a dir, no han rebut l’educació filosòfica necessària, raó per la qual no obra justament, i per últim, perquè la corrupció política repercuteix negativament a la societat, o dit d’una altra manera, no condueix a la societat cap a l’harmonia, un dels principals objectius que Plató considerava que havien de tindre els governs.

Amanda Martínez, Laura González, Andrea Zarcero

“Xarlatans terribles”

Els sofistes es valien de la paraula per a persuadir i convèncer a la població, en demanda de formació i educació per poder triomfar a l’àmbit polític o tindre èxit social, encara que el que digueren no fora sempre veritat. A més, estaven convençuts de que tenien una gran influència en la gent, ja que defenien que podien convèncer d’una cosa, i al mateix temps de tot el contrari. Per això, Plató els va considerar com a impostors pel fet de que ocultaven la seua ignorància mitjançant la paraula, a més, de refusar totes les teories que aquests plantejaven. 

Actualment, en el nostre dia a dia, en tenim casos semblants, de institucions de gran reconeixement i influència en la societat, com els mitjans de comunicació, sobretot als canals de televisió, que continuament, encara que deurien de mostrar una informació objectiva dels fets, ens fan veure el que ells volen, ocultant-nos realitats o disfressant les noticies al seu parèixer. Alguns exemples de canals de televisió que ens mostren la cara que ells volen de les notícies, intentant influir en nosaltres són Canal9 i Intereconomía. Per tant, podríem dir que aquests dos canals són com “els sofistes de l’actualitat”.

Beatriz Mínguez i Marina Mora.

L'ESCOLA PITAGÒRICA

Per començar aquest curs i el nostre aprenentatge sobre un dels filòsofs més importants de la nostra història, Plató, s'hem situat en el context històric per així assabentar-se de la situació i poder fer una bona explicació sobre una de les influències en la filosofia platònica, L'escola Pitagòrica (Pitàgores). Adjuntem un glog amb esquemes, imatges i un video per facilitar-vos l'estudi. 

Tornem a començar!

Ja estem de nou ací, matinejant, estudiant, i histèrics... Quin curs més díficil que ens espera! Però res que no puga'm prendre's amb una mica d'humor...

Això si, sense dubte sabem que la nostra feina no serà tan fàcil! ÀNIM! :)

Finalmente, los dioses estamos locos.

Por último, y para dar por finalizado nuestro proyecto de "Los dioses deben estar locos", hemos realizado un glog para tener toda la información y documentos audiovisuales recogida. 

ACTIVIDAD 4

Por último, para aprender más sobre el nacimiento de la filosofía, hemos realizado una búsqueda de información sobre Protágoras, Tales de Mileto, Heráclito, Perménides, y como no, Pitágoras. A partir de lo que hemos encontrado y los conocimientos que hemos adquirido, hemos realizado un tríptico, que adjuntamos a continuación, donde explicamos quien es cada uno, comparamos sus pensamientos y recogemos algunas de las anécdotas y frases más relevantes de cada uno. 

También os adjuntamos a continuación un vídeo llamado "El rap de los Presocráticos". Es un recurso muy interesante que aporta información al tema y además se puede observar claramente si se sigue la letra, lo que cada uno de los filósofos, que hemos nombrado anteriormente, defendía.

ACTIVIDAD 3

Para continuar, y tener más clara la diferencia entre relato mítico y explicación racional, hemos realizado una leyenda mitológica sobre la causa de la erupción de un volcán.

Había una vez, entre tierras italianas, se encontraba un pequeño pueblo llamado Pompeya. Sus habitantes, la mayoría campesinos, sembraban sus cultivos en pequeñas parcelas, propiedad del Dios Volcano, quien, generoso, compartía con ellos sus montañas y volcanes. A cambio, los pompeyanos tan solo debían darle una vez al año una pequeña parte de sus siembras. Un trato justo del que salían beneficiadas ambas partes. Pero uno siempre tiende  a querer más de lo que tiene y los habitantes de Pompeya de eso sabían y mucho. 


Los pompeyanos, aparte de por sus maravillosos cultivos, eran conocidos por sus aires de superioridad, se creían mejores que ninguno, serían simples mortales, pero decían ser más listos que cualquier Dios y por ello, ajenos a lo que sus actos podían provocar, pensaban engañar a Volcano. Quedaba apenas una semana para el intercambio y mientras el Dios de las montañas y volcanes soñaba con los muchos platos que podría cocinar con los cultivos que tendría en siete días, los pompeyanos ideaban su plan, rellenarían la cesta que debía estar llena de alimentos, con montones de paja y grandes piedras. Para cuando Volcano fuera consciente del engaño, ya estaría muy lejos del pueblo. 


El día llegó y Volcano aguardaba a los habitantes a orillas de su casa, el Monte Vesubio, los habitantes llegaron tarde y exculpándose por la tardanza, le dieron rápido la cesta y se marcharon por donde habían venido más rápido aún. Volcano se extrañó, siempre solían ser muy simpáticos con él, quizá fruto del miedo que le tenían, pero le hablaban con respeto y rara vez se iban antes que él. No obstante, se marchó a su casa con la cesta bajo el brazo, pensando qué cocinaría esa noche. 


Ya anocheciendo, Volcano comenzó a tener hambre y por ello, se puso a preparar la cena, pero cuál fue su sorpresa cuando al abrir la cesta no encontró los cultivos que le habían prometido, si no un puñado de paja y piedras. Maldiciendo a los pompeyanos tiró la cesta al fuego, y rojo de rabia, juró que de esa se arrepentirían. Habían subestimado su poder, se habían creído más listos y habían olvidado lo más importante, él era un Dios, y no cualquier Dios, era el Dios de las montañas y los volcanes y para desgracia de sus habitantes, Pompeya vivía rodeada de ellos. Pensó cuál sería la mejor forma de hacerles pagar su avaricia, quería que todo el mundo supiera lo que habían hecho, que perdurara en la historia y en seguida encontró castigo, vertería sobre el pueblo la lava que contenía el interior de su casa, el Montse Vesubio. Dicho y hecho. La lava comenzó a derramarse sobre la superficie de Pompeya y los habitantes aterrados, trataron de huir pero sus esfuerzos fueron en vano, las montañas se cernían sobre ellos, cerrándoles el paso, no tenían escapatoria. 

Todavía hoy, se pueden encontrar los restos de una ciudad a la que le perdió su avaricia. Se dice desde entonces que cuando un volcán entra en erupción, es a causa del enfado del Dios Volcano, Dios de las montañas y volcanes. 

Ahora, y para compararlo, mediante un issuu, y acompañándolo por imágenes y un vídeo, hemos realizado la investigación, basándonos en la ciencia, de la erupción de un volcán.

Open publication - Free publishing - More filosofia

ACTIVIDAD 2

Como ya hemos hablado en la entrada anterior, el ser humano siempre se ha caracterizado por ser curioso y buscar respuestas a preguntas como el origen del universo y la razón de su existencia. A raíz de esto, nacen los mitos, que pueden ser definidos como un conjunto de leyendas imaginativas y fantásticas que narran el origen del universo y la situación del hombre. En estas, se produce una personificación de las fuerzas de la naturaleza, dotando de voluntad y personalidad a los elementos naturales. Durante siglos los mitos han formado parte de diversas culturas.

No obstante, en esta entrada vamos a hablar del nacimiento de la filosofía o del pensamiento racional. Que no tiene lugar hasta finales de VII aC y comienzos del VI aC en Grecia.

Existen diversas circunstancias históricas y geográficas que fueron acompañadas de una serie de cambios sociales, económicos e ideológicos que favorecieron el nacimiento de la filosofía. Una de estas circunstancias y a la vez causas fue el incremento que tuvieron los griegos en su contacto comercial con otros pueblos. Debido a estas relaciones comerciales no solo  aprendieron nuevos conocimientos técnicos y geográficos, sino que les supuso el conocimiento de otras civilizaciones, su forma de vida y su diferente representación a los dioses. El comercio y los intercambios culturales favorecieron la relativización de las visiones del mundo de manera universal, de forma abierta.

La ausencia de textos sagrados y organismos religiosos favoreció también el nacimiento de la filosofía ya que en el contexto de la época en que se produjo, lo normal era que todo lo ocurrido fuera explicado por el orden sagrado, religioso y mítico, los cuales apelaban a seres sobrenaturales.

Por otra parte, la plasmación literaria del mito facilitó una menor adaptación del mismo a las nuevas realidades sociales. Al plasmarse en forma literaria el mito perdió su capacidad de adaptación, por eso se empieza a desconfiar de ellos y se comienzan a buscar otro tipo de explicaciones más naturales, lo cual muchos consideran el inicio de un nuevo tipo de reflexión, el pensamiento racional.

Por último, lo que completó el nacimiento de la filosofía fue  la experiencia política de los griegos, la cual  les capacitó para desarrollar "teorías" políticas, teorías encaminadas a dar respuesta a cuestiones acerca del origen y fundamentación de las costumbres y las leyes, acerca del mejor modo de vida asequible a los seres humanos. Las leyes y costumbres dejarán de ser comprendidas en el lenguaje mítico para requerir una justificación puramente racional, es decir, filosófica.

Todos estos cambios provocaron la posibilidad de cambiar la forma de responder a los interrogantes antes mencionados y, además, favorecer la reflexión pura, un pensamiento más libre y un único fundamento básico, la razón.

Tales de Mileto, el primer filósofo

El primer filósofo no desconocido y del cual, además, conocemos su pensamiento, fue Tales de Mileto, al que se le considera uno de los siete sabios clásicos de Grecia. Entre sus logros figuran la creación del concepto Arkhé, que es definido como la substancia origen del universo, el agua, ya que gracias a esta, existe la vida. Además, entre los méritos de Tales se encuentra acuñar el concepto de «principio originario del que proviene todo ser», ya que tenía una visión antropomórfica del mundo, utilizando su conocimiento del hombre como punto de referencia para su conocimiento de lo real. Esta doctrina se conoce con el nombre de hilozoísmo, es decir, es aquella concepción que cree que toda la materia natural es, en cierto modo, materia viva. 

• Aquí adjuntamos un vídeo donde Carl Sagan nos explica el nacimiento de la filosofía, el paso del mito al logos y el pensamiento de los filósofos presocráticos.