“La corrupció no és un acte, sinó un estat, estat personal i social, on una persona s’acostuma a viure”
S'entén com a corrupció política, el mal ús públic (governamental) del poder per a aconseguir un avantatge il·legítim, generalment secret i privat. Entre les causes trobem la falta de valors humanistes, la mancança d'una consciència social, la falta d'educació, control econòmic i legal sobre els mitjans de comunicació que impedeixen que s'expose a la llum pública els casos de corrupció, models socials que transmeteixen una falta de valors, i la falta de transparència en la informació que fa referència a l'utilització dels fons públics i dels processos de decisions.
Malauradament, la corrupció política a Espanya, ha estat present durant la història, en el regnat de Felip III, concretament en el govern del duc de Lerma, Maria Cristina de Borbó en el segle XIX, durant la II República i la Guerra Civil Espanyola (1931-1939)... Fins al present.
Podem definir els dirigents corruptes com a egoistes ja que la principal raó per la qual estan en la política, bàsicament, és per a fer diners, carents de sentiment de culpa, perquè, a cas no se n’adonen del mal que fan a la societat?
Com que la corrupció ha de ser emmascarada, el polític corrupte és un mestre per a aparentar el que no és. Frívol i narcisista. Superficial i desvergonyit. Sempre conservarà les aparences i somriurà, perquè es considera superior a tots els demés, encara que no ho manifestarà, es mostrarà sempre educat i gentil.
Per tant, mai admetrà la seua pròpia corrupció i necessitarà exagerar els seus èxits o les seues bones actuacions tant socials com laborals. Però tota aquesta parafernàlia es desmuntarà davant la crítica. Contra atacarà immediatament, insultant si és necessari, mostrant la seua ira i l’orgull ferit.
Relacionant-ho amb les causes dites anteriorment, un polític corrupte, està clar, que no serà transparent en quant als fons públics i les seues decisions, a més, intentarà sempre que es puga, buscar suport en algún mitjà de comunicació, que s’encarregarà de donar bona imatge del polític en qüestió. Desgraciadament, aquest fet implicarà que una part de la societat continue estant a favor d’ell.
Plató, encara que no considerava que l'oligarquia era una forma de govern justa, tampoc estava d'acord amb la democràcia. De fet, desenvolupà una crítica molt viva basada en què confiar el poder a la massa popular és acceptar la tirania d'un ser incapaç de la menor reflexió i rigor, que elegirà als seus magistrats en funció d'unes competències que creu haver observat, i que les discussions que durà a terme seran només disputes que oposen opinions subjectives i inconsistents.
Així mateix, pensava que l’únic govern capaç de dur a la societat a l’harmonia, era un govern format per filòsofs, no d’experts en matèria econòmica i legal, on els dirigents havien de complir una sèrie de virtuts: prudència (el seu objectiu és el benestar general de la ciutat, per a aconseguir el benestar propi), valentia o fortalesa (coneixement d’allò que ha de ser temut), templança, moderació o autocontrol, justícia, i per descomptat, havien de ser savis.
Aquests, mitjançant la dialèctica, haurien arribat a la contemplació de la Idea del Bé, i per tant, també, de la resta de les Idees, entre elles la Idea de Justícia. Per aquesta raó, Plató considerava que serien els únics amb capacitats per a governar la societat rectament, ja que podrien decidir d’acord a què és just.
Podem dir que els nostres dirigents comparteixen eixes virtuts? Podem presumir de tindre uns polítics que es preocupen per la societat abans de mirar els seus interessos?
La resposta és negativa, clar, perquè si no, no hi hauria corrupció política, els dirigents durien a terme unes decisions encaminades cap a millorar la situació social, cap a incrementar la felicitat dels seus ciutadans. Per tant, no faria falta un control sobre els nostres dirigents, perquè segons el Intel•lectualisme moral de Sòcrates, aplicat posteriorment per Plató en el seu projecte polític del filòsof governant, si coneixes allò que és la justícia, necessàriament has d’obrar justament ja que el vici i obrar malament és la conseqüència de l’error i la ignorància del bé. Aleshores, els dirigents que hagueren contemplat la Idea del Bé, no necessitarien ningun tipus de protecció, perquè podrien encaminar a la societat a l’harmonia governant rectament, sense corrupció. Llavors, realment, la transparència no faria falta, perquè si va tot bé, si s’aconsegueix allò que es proposa obrant justament, el poble li acabaria donant absoluta confiança al dirigent, a part, la transparència és una de les característiques principals de la democràcia, sistema de govern que Plató critica.
En conclusió, Plató estaria totalment en contra de la corrupció política per tres raons fonamentals, pel fet que la corrupció política implica aspectes propis de la democràcia, com la manipulació de la societat i la no transparència; perquè els dirigents no han arribat a l’assimilació de la Idea del Bé, és a dir, no han rebut l’educació filosòfica necessària, raó per la qual no obra justament, i per últim, perquè la corrupció política repercuteix negativament a la societat, o dit d’una altra manera, no condueix a la societat cap a l’harmonia, un dels principals objectius que Plató considerava que havien de tindre els governs.
Amanda Martínez, Laura González, Andrea Zarcero
