La felicidad, el placer de los sabios.

DESCARTES I LA RELIGIÓ

En el segle XVII, mitjançant la contrareforma, l’Esglèsia catòlica va intentar aconseguir la unitat cristiana utilitzant la Inquisició, que va ser una institució judicial eclesiàstica d’origen medieval, amb la missió de vetlar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i de castigar les heretgies, és a dir, allò que l’Església considerava que era fals. Un exemple del conflicte entre ciència i religió d’aquella època és Galileu Galilei, màxim exponent de la revolució científica, va ser condemnat per l’Esglèsia Catòlica Romana a presó perpètua i també comminat a abjurar de les seues idees.

La raó per la qual Descartes es va desentendre en certa manera sobre els temes religiosos, va ser per por a la Inquisició. Per tant, la moral provisional que elaborà, en la primera màxima influenciada per Montaigne, recomanava obeïr les lleis i costums del país on visqueres, conservant la religió.

Així doncs, Descartes, va posar en dubte tot menys la religió, al menys no expressament, mitjançant el dubte metòdic, amb la finalitat de buscar uns primers principis evidents i indubtables sobre els quals construir l’edifici de la filosofia i de la ciència; perquè la religió era la idea de la perfecció, sobre tot l’existència de Déu i la seua bondat. A més, una característica bàsica del dubte metòdic era que el dubte propiament no descobreix noves veritats, veritats en les quals no creguera al principici, abans d’utilitzar el dubte metòdic; abans del dubte creia en la veracitat en l’existència de Déu; després del dubte, tindrà l’evidència d’aquesta proposició. Per altra banda, René Descartes va necessitar explicar l’existència de Déu, necessitat provocada per la hipòtesi del “Geni Maligne”, per a poder reestablir la veritat en el terreny de les matemàtiques i obtindre noves veritats. Així, va elaborar tres demostracions que apareixen en El Discurs del Mètode i en les Meditacions Metafísiques. Malgrat això, va ser acusat, per part de l’Esglèsia, d’ateïsme, doncs el ideal de Déu demostrat per Descartes no corresponia al ideal catòlic.

En conclusió, René Descartes, considerat el pare de la Filosofia Moderna, apreciava els llocs on es podia pensar lliurement, sense repressió, sense por; com a conseqüència de viure en un context on l’Esglèsia condemnava tot allò que anava en contra de la religió catòlica o tot allò que considerava que era fals. Per aquesta raó, Descartes va preferir no tractar temes religiosos  ni discutir amb el clero; va ser un de tants intel·lectuals que en aquell moment va evitar enfrontar-se amb l’Església. Però, què haguera passat si la repressió de l’Església no haguera existit?

Amanda Martínez i Santos